UNA CERVESA AL GLACIAR

per Rafel Martí i Jornet

Sota els porxos de la plaça Reial, exposat a l’agradable ombra de primers de juny, observo com un grapat sorprenent dels meus congèneres manipulen els seus telèfons portàtils. A la primera cervesa, em meravella aquesta afició a la tecnologia que s’ha desfermat entre joves i vells. A la segona, l’aplaudeixo pel que suposa d’intercomunicació mundial. Ara passegen pel meu davant unes dones joves, de les que encara no arriben als cinquanta. Duen bruses d’un estiu imminent i una pell encara blanca, dones que estan en aquell punt del quasi, quasi. Si m’atrevís m’agradaria dir-les alguna cosa però, no goso. Perquè, ves, si em demanen que els hi faci alguna gracieta amb el telèfon, no podria. El meu telèfon és, en paraules d’un jovenot del club, en David Segarra, de la segona guerra mundial. Vaig tenir la sensació que no ho va dir per ofendre, però…

Fa uns mesos va ser a Barcelona Mark Zuckerberg, creador de Facebook i que acabava de comprar WhatsApp. Un xicot de trenta anys que de hacker va passar, en deu anys, a una fortuna personal de més de vint mil milions de dòlars. Amb la fusió de les dues empreses controla i coneix amb qui ens relacionem, a qui estimem i a qui odiem, i amb quina freqüència ho fem, a més de totes les dades que deixem anar sense ser-ne conscients. Només connectar-nos exposem una bona part de la nostra vida més íntima.

superagente

Llegeixo al diari que, a Sant Petersburg, van descobrir uns electrodomèstics importats de la Xina que portaven incorporats sistemes d’espionatge. Segons la premsa russa es tractava de telèfons, bullidors, planxes… Van descobrir que duien incorporats uns microxips que buscaven zones wi-fi no protegides i transmetien dades a un servidor estranger. Només engegar-los es posaven a la feina.

tanga

Als Estats Units, algunes firmes de venda a crèdit, instal·laven un software, Pc-rental, que prenia dades dels compradors sense el seu permís. I així poder desactivar l’ordinador des de la botiga, si no pagaven, i activar la webcam per saber on eren i recollir l’ordinador. La realitat era que també activaven la webcam per distreure’s, i observar la gent de la casa mentre es dedicaven al fornici. Jo mateix m’imagino a la cuina, vigilant les mongetes i amb tanga, que a casa meva vaig com vull, i que des del microones m’estiguin espiant. No tornaré a bullir mongetes en la vida!

Ara penso en un amic meu que, no dic el nom per discreció, li truca a la dona:

─Rosa, que arribaré tard, que estic acabant els cent quilòmetres de Picamoixons…

I la dona, amb molt bon criteri, només per protegir el seu home que de vegades es perd i no sap on es troba, engega l’aparell i se n’adona amb satisfacció que, en realitat, està a la ronda de sant Antoni amb el seu amic Pacheco, intentant acabar les existències de la Moritz. ¡Puta tecnologia!

SARDINADA A CAN ZAMBU

24 abril 2014

per Rafel Martí Jornet

Els que encara poden presumir de memòria, recordaran la cançó d’adolescència, “por el mar corre la liebre i por el monte la sardina, tralarà, por el monte la sardina…”. Això ho vàrem fer realitat dijous dia vint-i-quatre d’abril del catorze, que no és poc mèrit. Qui conegui l’Àngel sap com és, de puntual: els únics que vam arribar a l’hora vàrem ser en Soto, que és un altre campió de la puntualitat, i un servidor que vaig sortir de casa a dos quarts de quatre en previsió de perdre’m pel camí.

            A quarts de nou caminàvem cap a les fonts, primer la dels Herbatges i després la de Les Febres, on havíem d’esmorzar. En acabat Piquer va aprofitar per demostrar-nos com es cau de cul, després de presumir de com s’ha de caminar per la muntanya i abans de pujar per una riera criminal, agafats d’un cable blau per poder triscar amunt. L’ascensió ens la va amenitzar un amic de l’Àngel, en Fernando, treballador de banca prejubilat, que va reconèixer patir igual que jo, però amb un vocabulari molt més florit. I el vaig entendre perfectament. És un home de gimnàs diari i va tenir la desgràcia de posar-se al darrere del Soto, que se li escapava com si res, i al davant del Joan Espallargas i la dona, que l’encalçaven pel darrere. I, es queixava: el més vell de tots corre com si estigués passejant i pel darrere aquesta dona està a punt d’atropellar-me! Va arribar a la conclusió que l’Àngel l’havia convidat per enfonsar-li la moral. Jo, per ajudar, li vaig donar la raó. En Zambu, somreia.

PARRA SARDINAIREL’home que rostia les sardines

Després de passar un caminet a ran d’un espadat, que si relliscaves no haguessin sabut si recollien gall o gallina; d’escalar una altra canal agafat d’un altre cable, tot amenitzat  pels juraments d’en Fernando; de trobar una Mare de Déu entaforada a la paret i d’escoltar els experts alabar el recorregut, vàrem veure un forn de calç i després  una mina d’aigua, ca l’Aragall, on un trio d’atrevits exploradors es varen endinsar. A la fi vam arribar a port després de tres hores i mitja. Rentar-se ràpid per si s’acabaven les cerveses.

            DEVORADOR DE SARDINES

L’amic Parra es va tornar a lluir amb les sardines, les de la brasa al punt just, i amb les escabetxades. El vi que va aportar l’amfitrió, a dotze euros l’ampolla, boníssim!, la millor coca de Barcelona, d’en Lluís, no té preu. I la gràcia d’en Piquer que, a més de saber caure de cul, sap anar a comprar pa i aconseguir el millor paper d’embolicar per les delikatessen, què?  L’Invernon ens va delectar amb un nerviós ball de cames i en Petrovski, amb l’estricte control de la dona, no va fer cap rot digne de menció. Vaig tenir un moment de frustració quan en Parra, d’una manera gens delicada, em va dir que no tenia ritme. Però se’m va passar de seguida. En fi, un dia excel·lent.

 

VIATJAR A L’ARGENTINA (II)

Bé, després d’aquesta pausa per descansar del viatge (hem passat d’una revista del club a la següent) ens toca seguir el nostre recorregut per la República Argentina. Recordeu que en la darrera revista vàrem visitar Buenos Aires i Igauzú doncs ara ens hem de tornar a la capital per seguir viatge fins a les glaceres (El Calafate) i a la població més austral del món (Ushuaia).

Com que no vam trobar vol directe cap a El Calafate des d’Iguazú vam tornar a Buenos Aires per, aprofitant l’estada d’una nit, visitar el vaixell escola, avui museu, “Presidente Sarmiento” i anar a sopar a un coquetó restaurant de Puerto Madero.

L’endemà en arribar a la població de El Calafate, situada a la riba del llac Argentino, ens va tocar cercar un hotel per passar-hi les nits. A l’oficina de Turisme varen adreçar-nos a “Las Cabañitas” que tal com es pot deduir són unes cabanes tipus bungalou, molt i molt acollidores. La resta del dia aprofitar-lo per fer-se càrrec de la situació i conèixer la població,

El matí següent tour per visitar les glaceres navegant pel llac en un catamarà que ens va dur, esquivant blocs de glaç d’un intens color blau que suraven sobre l’aigua, fins a la glacera Upsala, (anomenada així en honor a la universitat sueca que la va estudiar), segueix sent la més gran i, malgrat estar en recessió, és impressionant. Després li va tocar el torn a l’Onelli on vam desembarcar per pujar caminat, passant per un bosc de “lenga” (roure de la Terra del Foc), fins a l’Agasiz i tornada al vaixell. D’aquí cap a la Spegazzini i cap a casa. Un dia de somni, només dir-vos que una vegada al llit encara passaven pel meu cervell les imatges emmagatzemades durant la jornada.

L’endemà amb un tot terreny vam anar cap a la glacera Perito Moreno, la més espectacular del Parc de les Glaceres. En arribar a la Península de Magallanes trobes davant teu la grandiositat de la llengua de glaç, fas un recorregut per les diverses passarel•les veient com es van desprenent del front grans blocs de gel caient al llac amb un fort espetec. En baixar al llac és imprescindible pujar en un vaixell que et du pel front de la glacera i, després, fer un petit trekking guiat per damunt del glaç. Una nova experiència molt recomanable. Tornem-hi a El Calafate, sopar, i descansar somiant.

En llevar-nos i prendre un bon esmorzar vam anar a visitar els boscos propers, els penya-segats on nien els còndors i fer una aproximació, en aquest cas fallida, a la població de El Chaltén per poder veure, encara que fos de lluny, l’emblemàtica muntanya Fitz Roy (Cerro Chaltén). A la tarda, en no tenir avió per anar a Ushuaia, ens vàrem traslladar en autocar fins a Río Gallegos. En els aproximadament 300 km sols vàrem fer una aturada a mig camí per estirar les cames i buidar la bufeta en una petita estació de servei voltada d’unes poques i petites casetes, tal semblava una pel•lícula de l’oest on només mancaven els matolls secs rodolant per terra. Tota una experiència travessar La Patagònia veient molt de tant en tant alguna “estancia” aïllada, ramats de guanacs i pocs nyandús però el més espectacular va ser poder contemplar una posta de sol en aquelles latituds. I, per no perdre el costum, arribar a Río Gallegos i cercar un hotel per passar-hi la nit. Cap problema, un sopar i una habitació recomanables.

Ens quedaven encara 600 km de carretera (asfalt i, sobretot, graveta premsada) fins a Ushuaia, tot un món). Aquí podríem dir que comença l’aventura autèntica, m’explico: Com tinc per costum em vaig llevar d’hora per ubicar-me al nou emplaçament i buscar algun mitjà de transport per arribar a Ushuaia. Assabentat per l’hotel d’on era la terminal d’autobusos m’hi vaig arribar amb un taxi aprofitant el trajecte per petar la xerradeta amb el conductor, a la terminal em comuniquen que l’únic autobús és ple i que no n’hi haurà un altre fins al cap de dos dies (sempre i quan no puguin posar-ne algun l’endemà). Me’n torno decebut cap al taxi i parlant amb el xofer em diu que possiblement algú del gremi ens hi podria portar, truca a la central i se’ns ofereix un company a dur-nos. Anem bé.

GLACERA - ARGENTINA

A les 10 del matí arriba a l’hotel en Toni (un xofer molt trempat) que ens diu que abans ha d’arreglar uns papers doncs hem de creuar la frontera xilena, que hem de constar com amics, que aprofitarà el viatge per visitar el seu germà i que si pot portar la dona. Cap problema amb els primers punts però res de portar la dona (ja som 5 persones i el taxi és un Fiat vell).

A les 11 hores sortim de Río Gallegos per la Ruta Nacional nº 3, anem amb un Fiat vell i amb pneumàtics llisos (altres defectes els anirem coneixent pel camí). Molt abans d’arribar a la frontera amb Xile primera punxada, canvi de roda i fer uns quants quilòmetres. (molts) per trobar un “gomero” i arreglar-la. Passem frontera i arribem a l’Estret de Magallanes – lloc mític pel seu significat llunyà – on prenem un transbordador a la primera “angostura” i arribem a l’illa de Terra de Foc – altre lloc mític – tornem a passar la frontera i una altra punxada, tornem-hi, canvi de pneumàtic, precs perquè no se’ns punxi cap vegada més (estem en mig de no res i no en tenim més per canviar) i seguim fins a Río Grande on ens apedacen la roda enganxant-li per dins un tros gran de cautxú i, d’aquesta manera, podem seguim viatge. Des d’aquí truquem a l’hotel d’Ushuaia per dir-los que arribarem tard però que esperem arribar sencers. Seguim viatge, està fent-se fosc i, el que ens faltava, el Toni s’adorm. Solució: Àngel a conduir. De pel•lícula: Els fars no il•luminen gens, quan deixes anar el volant el cotxe se’n va cap a la dreta descaradament i, per acabar-ho d’adobar, els frens no funcionen fins que fas tres o quatre manxades seguides. Com us podeu imaginar un desplaçament “encantador”. Vam arribar a Ushuaia a la una de la matinada cansats, espantats i molts altres adjectius més.

Hem arribat a la fi del món, la població més austral (encara més al sud, a l’illa de Navarino, s’hi troba l’enclavament de Port Williams en territori xilè però que no està considerat ciutat per tenir menys de 5.000 habitants). Ushuaia (en la llengua yagana, badia que penetra en el ponent) és una bonica localitat situada al canal de Beagle i amb un fons de grans muntanyes al darrera. Imagineu-vos la Vall d’Aran però amb el mar davant. Una imatge de postal sobretot a l’hivern. Ja ho diuen els seus pobladors “que es más bonita en invierno porqué la nieve cubre la mugre”.

Ara només ens queda recórrer els molts llocs amb encant d’aquells verals: Diversos museus,
llac Fagnano, glacera Martial, canal de Beagle amb les seves illes dels corbs marins, pingüins, llops de mar, el far de les Éclaireurs, la badia Lapataia, etc. Amb uns tres dies podeu fer-vos una petita idea del que us envolta abans de tornar a Buenos Aires.

Ja som a Buenos Aires, darrera etapa del viatge abans de tornar a casa, on hi vam passar tres dies més. Els aprofitem per visitar el Museu de la Ciutat, passejar per l’avinguda 9 de juliol (de les més amples del món amb 140 metres), l’obelisc (construït el 1936 amb motiu del quart centenari de la fundació de la ciutat), carrers per a vianats (Florida, Caminito, Lavalle, etc.), escoltar tangos per qualsevol racó, fer una escapada en catamarà fins a Colonia del Sacramento (Uruguai) a l’altra riba del Río de la Plata i, per descomptat, fer les compres de rigor aprofitant els preus baixos i la devolució de les taxes.

Ara sí, tornem a casa. Abans unes recomanacions: A l’Argentina les illes de cases són “cuadras”; el metro, “ el subte”; utobús, “el colectivo”, la “concha” no és una conquilla sinó una cosa molt més saborosa i, sobretot, no agafeu (taxis, metros, papers, etc.) sempre heu de dir “tomar”, “coger” és una altra cosa també molt bona. Ara sí que sí, s’ha acabat la pallissa. Desitjo que us hagi entrat el cuquet de veure món. Fins a una altra.                                                                                                   ÀNGEL ZAMBUDIO

USUAHIA

MARXA DE BREDA 12 d’octubre del 2013

per Josep M. Queralt

Podria semblar que vam anar a celebrar quelcom de feixista a la preciosa vila de Breda, un dels bressols de la ceràmica de Catalunya, junt amb la Bisbal de l’Empordà. Res més lluny de la realitat, precisament per allunyar-nos del ferum anticatalanista (anti país) que durant unes hores és celebraria a la Pl. de Catalunya de Barcelona, és el per què hi vam anar a Breda. Vila que com moltíssimes de Catalunya, estava folrada de senyeres independentistes, on semblen no fer nosa, com sí que ho fan en altres indrets molt més propers.

12-10-2013 BREDA (3)

Visitant una ermita a Breda Mostra d’una parada de ceràmica.

Una marxa d’uns 11 km, en què sense gaires pujades, vam gaudir d’un recorregut tranquil i amb molt de debat sobre coses del Club (com ha de ser sempre). El cas és que en Fernando, la Mati, l’Invernon i Queralt (que sóc jo), vam acabar en un esmorzar clàssic de les marxes: entrepà de botifarra i porró de vi. Després vam donar un tom al voltant del campanar romànic de Breda, on hi havia una fira artesanal, amb les parades típiques de ceràmica de Breda.

breda

Església de Sant Salvador. Breda (La Selva)

Fuig després a les palpentes,
per la nit buida d’estels.
Salvador Espriu

VIATJAR (ARGENTINA I)

per Àngel Zambudio i Cuxó

Pels que ens agrada viatjar i conèixer món és un plaer. Ja comencem a gaudir del viatge quan l’estem planejant, ho fem plenament quan el realitzem i seguim fent-ho quan, passat el temps, el recordem. Una bona manera d’assaborir ben bé un país és fent una petita planificació del que vols fer abans de sortir i, quan hi ets, deixar-te portar per les sensacions que percebis en aquell moment.

Quedar-te més temps on sigui del teu grat i marxar aviat d’on no et sentis prou bé. És qüestió de fruir plenament dels cinc sentits: El gust (tastar les seves menges, malgrat que no et semblin agradables); el tacte (tocar les plantes, les robes, etc.); l’olfacte (sentir la flaira dels camps, dels barris, dels éssers vius, etc.); l’oïda (escoltar les seves músiques, les seves veus i, fins i tot, els seus sorolls); la vista (emmagatzemar al cervell tot el que es posi per davant). Malauradament aquest darrer és, possiblement, dels pocs sentits que molt viatgers utilitzen mentre immortalitzen amb les seves càmeres les imatges que veuen. Bé, si en la nostra darrera revista vàrem escarbotar en la figura mitificada d’Ernesto Guevara de la Serna “El Che”, avui voldríem fer-ho sobre el país que el va veure néixer: La República Argentina. Argentina és un país amb quasi 3 milions de km2 (sense comptar els territoris en litigi de l’Antàrtida), uns 4.000 km de nord a sud i una població d’uns 40 milions d’habitants. Com podeu veure és un gran país on es donen una varietat de climes, fauna, paisatges que paga la pena conèixer.

Per fer un petit tast viatjarem fins a Buenos Aires, Iguazú, El Calafate i Ushuaia que malgrat semblar molt només, és una petita mostra de les riqueses naturals d’aquest immens territori de l’Amèrica del Sud.

cataratas-iguazu[1]

Vàrem sortir de Barcelona només amb els bitllets d’anada i tornada sense saber ben bé que faríem una vegada arribéssim a Buenos Aires. Doncs bé, en primer lloc vàrem buscar un hotel prop del centre de la ciutat per a tres nits, després un recorregut d’ubicació i visita a un parell d’agències de viatge per cercar informació, en ben dinat i tenint més clar el que volíem fer ens arribem a Aerolinies Argentines per comprar els bitllets per les diverses destinacions escollides. Aquells dies a Buenos Aires ens van servir per conèixer els llocs més emblemàtics de la ciutat: El Cabildo, edifici que albergava aquesta institució i que està situat enfront de la plaça de Maig; la Casa Rosada, seu del govern; San Telmo, barri  típic de la ciutat amb la seva fira dominical a la plaça Dorrego on es poden trobar curiositats i antiguitats per a col·leccionistes; La Boca, un altre barri típic amb les seves cases pintades de colors llampants que originàriament varen ser pintades amb el que sobrava dels vaixells; el cementiri de la Recoleta, ubicat al barri del mateix nom i envoltat de jardins darrer destí de la classe alta on és pot trobar el panteó de “Evita” entre altres personatges importants de l’urbs;  la catedral neoclàssica, també davant de la plaça de Maig i, per descomptat, la mateixa plaça on encara vàrem poder donar unes voltes amb les mares dels desapareguts de la dictadura.

Un altre indret recomanable és anar a sopar a “la esquinita Carlos Gardel”, espectacle “porteño” en estat pur amb tangos cantats i ballats per gaudir mentre sopem. Des d’aquí ens vàrem traslladar a Iguazú (traduït del guaraní: aigua gran). Les cascades són, almenys per mi, l’espectacle més gran de la natura que hi ha al món. Imagineu-vos en mig de la selva uns salts d’aigua (més de 300) i poder-los assaborir en tota la seva magnitud des de les diverses passarel·les instal·lades en els llocs més estratègics (a baix, al mig i a dalt).

fondo_argentina[1]

La part argentina és més espectacular sobretot a la “Garganta del Diablo”, fent un recorregut amb llanxa per l’illa de “San Martín” i per sota dels salts d’aigua d’on surts, lògicament, mullat fins als calçotets. A la part brasilera tens una visió més panoràmica, ho veus tot de més lluny, només amb alguns llocs pots posar-te sota l’aigua. A part de les cascades també podem fer un tomb per la selva, visitar el “hito de las tres naciones” on s’ajunten els rius Paranà i Iguazú separant Brasil, Argentina i Paraguai, la presa d’Itaipú (pedra que sona)  i la població de Foz d’Igaçú al Brasil. Bé, ara fem un petit parèntesi i després, en la propera revista, us durem fins a les glaceres, a la població més austral del món a la Terra del Foc i tornarem a Buenos Aires abans d’agafar el vol de tornada.

VIA CATALANA PER LA INDEPENDÈNCIA 2013

11 DE SETEMBRE DEL 2013

Aquesta tarda vam veure com amenaçava pluja, però estàvem tots i més. Enllaçats per les mans vam viure una jornada plena de joia, sentiments, incerteses, pell de gallina, pertinença a la nostra pàtria, defensa de la nostra identitat, el nostre idioma, amb ganes de compartir amb tots, els nostres anhels, el futur d’una vida amb dignitat, alliberats del jou barroer de quasi 300 anys d’ignomínies, insults i menyspreament continu i perpetu.11-Setembre 2013 VIA CATALANA (3)Érem allà, a l’hora precisa, del Pertús a Alcanar, enllaçant amb la Catalunya Nord perduda en el tractat d el Pirineus del 1659, i pel sud fent arribar les mans enllaçades amb el País Valencià, a Vinaròs. 400 km de Via Cap a la Independència com a preludi de: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Somniem, sí, constantment, sí, inevitablement, el somni d’avui com a possibilitat del demà (Lluís Llach).

11-SETEMBRE 2013 VIA CATALANA INDEPENDÈNCIA (132)

 

En aquesta constant i perenne actitud ens vam trobar la Marta, el Sergi, la Rosa M. el Soto, la Sònia, l’Invernon i jo, en el tram de la Barceloneta. Sabem que som molts més dels que ells volen i diuen i també sabem de la ingent quantitat de companys del C.A. Running que van seguir el crit de llibertat i democràcia per el nostre país.

MARXA DE LA ROCA DEL VALLÈS 15 setembre 2013

Avui ha estat un dia difícil, m’explicaré. A les 6:10 del matí m’ha trucat l’Invernon, tenia una cervicàlgia aguda i no ha pogut venir a la marxa. Surto de casa a les 6:15, agafo l’ascensor, premo el botó de la planta baixa i abans no he arribat al 4t pis… catacrac!!, una sotragada de l’ascensor i es queda aturat entre el cinquè i el quart pis. Silenci, solitud i no funciona ni l’alarma. Truco al Jesús López , que suposo estaria esperant al portal, perquè m’auxiliï, debades. Truco a la meva dona que estava dormint, surt amb la clau mestre, obre la porta de l’elevador i per un forat entre pisos surto de l’ascensor com puc. Hola Jesús. Cap a La Roca del Vallès. Arribem i no troben el lloc de sortida, aquest any l’han canviat. Trobem una patrulla de la Guàrdia Urbana i ens orienta. Arribem i ja estan esperant tots, ells que no han anat mai. La Família Zurita: Mati,  Cinta i Fernando,  també el Segarra. Sortim tots a quarts de vuit. El Fernando i el David corrent pel davant dels que caminem i quan passen deu minuts de marxa, tornen a passar-nos: ens hem perdut… je,je. En mig de la Serralada del Litoral sona el cel·lular de la Mati… què? que el Segarra s’ha clavat una nata i l’estan guarint les ferides de mans, braços i cames?

MARXA DE LA ROCA DEL VALLÈS 15-9-13 (1)Continuarem o encara prendrem mal. Al cap d’uns minuts, sento un esgarip de lament, el Jesús López, encorbat i agafant-se el cap: hòstia quin dolor més fort, m’ha picat una abella, és greu doctor? En fi, un petit bony al·lèrgic i continuem aquesta Marxa inacabable de 15 km amb uns desnivells de Killian Jornet. Haurem acabat amb la mala astrugància d’aquest nou dia?

MARXA DE LA ROCA DEL VALLÈS  15-9-13 (27)

Sembla que sí. I al voltant d’una taula per a sis vam esmorzar tal com uns atletes es mereixen, sigui amb sort o amb mala astrugància.