DE CORBERA DE LLOBREGAT A GELIDA 10-AGOST-2019 – J.M.Q.M.

La segona excursió de l’agost 2019, va ser una mica tranquil·la. Les cares ja les coneixíem i els comportaments estaven per veure. El cert és que la trobada a les 7:30 en punt a la Pl. de l’Olivera va ser perfecta i enfilant el camí de Gelida vam anar de “Safari” per recollir al Zambudio Jr, poc després per uns camins polseguerosos vam aparcar els dos cotxes a la vora del camí. Caminant entre boscos vam arribar a la zona de vinyes, crec que la zona es diu Can Rosell, i totes aquestes vinyes donen unes ampolles vi de denominació d’origen Penedès. Vam fer una visita escadussera a la Font Freda, on ja vam estar fa uns anys en altres de les excursions organitzades pel Zambudio Sènior.

LA SAGA ZAMBUDIO CONTIUNA

Després vam passar per indrets tranquils com Can Migrat, Can Voltà de la Muntanya, on hi ha un magnífic mirador amb unes vistes sobre una vall impressionants. A l’entrada del Mirador hi ha una cabana de pedra seca, antic aixopluc de pastors, on segons les últimes notícies serà la propera morada del Josep M. Nadal, per si de cas, ja vam posar un cartell que deia “venuda”.

ADQUIRIDA PEL NADAL – CABANA DE PEDRA SECA.

Més endavant vam passar per la Font de Can Voltà, que de fet va perdre el genèric nom degut a que està seca i no raja. El record de la tornada a la base general de la setmana anterior, va planar pel magí de tots nosaltres i el Zambudio va preparar la “venjança de Don Mendo” fent-nos el retorn per una drecera molt pedregosa i que va fer una pujada molt forta, amb una calor típica de cruel estiu. El problema és que a qui anava dirigida aquesta “vendetta” el Piquer, no hi era. Ara ja érem als cotxes.
El laberint d’urbanitzacions i llocs inhòspits on viu aquesta estranya família de Zambudios, va aconsellar que el petit de la saga Zambu, el seu net, anomenat Màrius, pugés a la meva furgoneta, la idea era que no em perdés i pogués deixar sa i estalvi al Jordi Zambudio a casa seva. Ara venia el més difícil, arribar a casa del Zambu Jefe, però el Màrius em va dirigir amb mestria per tota una sèrie de corbes i ziga-zagues, evitant que em passés de llarg. La resta de passatgers de la Furgoneta gairebé no va respirar.

ELS ZAMBUDIO’S BOYS

Cert, el Joan Piquer, no va fer la caminada, però baixat directament de l’avió que el portava des de Fuerteventura, es va posar a fer un all i oli, quasi perfecte, per a delícia de tots el comensals del Running. L’Àngel, que no té remei ens va convidar a tots a un esmorzar en que no fa faltar de res, oi que sí ? colla de sapastres.

EL INVENTOR DEL ALL I OLI

La expedició: Queralt, Pacheco, Cèlia, Zambudio Sènior, José Miguel, Segarra, Nadal, Anna Pons, Zambudio Júnior, Màrius net i Joan Piquer.

 

EL PUJOL DE LA MATA 3-8-2019 per J.M.Q.M. i J. Piquer

A les 8:30 d’aquest dissabte d’agost vam anar arribant esglaonadament al Coll d’Estenalles, després vam desfilar fins a un aparcament més petit, carretera avall, anomenat la Falconera. Aquest punt de partida va recollir un personal, com diria, un poc divers, perquè és clar no hi ha cap filtre, i s’inscriu qui vol, en fi que cadascú pensi el que vulgui: els socis masculins del Running van ser: Piquer, Quiles, Pep Padró, Pacheco, Hèctor, Segarra, David el casteller, Bofarull, Queralt, Nadal, Zambudio Sènior. Les sòcies femenines: Cèlia i Leo. I com acompanyants: Edith, Cristina i Zambudio Júnior. Com podeu observar, al personal no li falta delicte.

JOAN, LEO I PEP

La jornada va anar desenvolupant-se bé, amb tranquil·litat, el full de ruta del Piquer, era minuciós, detallista, ben elaborat, tant és així que passant pel Collet de la Sabatera, vint minuts més tard vam arribar a la Sesta Feréstega, lloc destinat a l’esmorzar reglamentari, un indret que convidava a fer la migdiada després de l’esmorzar, racó bellíssim i tranquil, on antigament els pastors i ramats descansaven a l’ombra. En aquest cas, el ramat érem nosaltres i el Pastor en Joan Piquer.
Un cop vam esmorzar, enfilem cap el punt més alt de l’excursió: el Pujol de la Mata 771 metres, crec que és un dels cims més bonics de la Serra de L’Obac, l’accés al cim és fàcil gràcies a un parell de passos equipats amb estreps metàl·lics. Després de fer el cim (opcional) visitàrem la seva base amb dues petites cavitats molt boniques, on alguns van penetrar per després sortir.
Quan vam acabar la visita teníem dues opcions per tornar, una per la Sesta Feréstega, on havíem esmorzat; ens haguessin calgut només uns 40 minuts fins als cotxes, però vam optar per la segona, i vam anar a visitar el roure del Parrac, roure de gran envergadura fins que un llamp el va afectar i del que actualment només en queda una part del seu tronc, i aquesta va ser la putada, ja que la tornada per aquest indret va ser molt més llarga, amb més d’1 hora i mitja i per tant més llarga. Alguns ho vam pagar amb la nostra resistència-sota mínims- oi que sí? Joan! Malgrat tot va pagar la pena veure els efectes de “mal rayo te parta”. De fet el roure del Parrac té un cert simbolisme amb molts de nosaltres.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Tres escamats com el Roure del Parrac
Després d’unes dutxes bidoneres, tan necessàries com imprescindibles, vam dirigir-nos a Talamanca, on previ al dinar, en la mateixa terrassa del Restaurant Les Voltes, vam exprimir unes cerveses com si fossin regadores per els cossos deshidratats.
En el dinar al restaurant Les Voltes de Talamanca, érem 16 comensals; i va desenvolupar-se amb unes dificultats innecessàries des del principi, i no pas per les menges, que van ser molt bones, si més no per la persecució sistemàtica del responsable del restaurant en què ens acusava de fer massa soroll, cosa a la que no vam donar cap importància, ja que no fèiem cap bretolada, i simplement, potser era la sonoritat del local. Tot i així, va acabar amb una tercera acusació (la segona l’ometo) de vandalisme cap el nostre grup, amb una frase amb sentència del Tribunal Superior de Talamanca: “no tornin més”. Per no ser inexacte en les meves apreciacions no donaré gaires més detalls, però es pot preguntar a qualsevol dels comensals, podria ser que no tots tinguessin la mateixa opinió, però tot i això, dos companys van prendre part en una resposta contundent cap el amo, encarregat del Restaurant Les Voltes de Talamanca, o el que fos. Efectivament no crec que tornem més.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Després del dinar, uns quants vam fer un tomb per la vila de Talamanca, rústica, històrica i amable, i com no podia ser d’una altra manera vam acabar en la terrassa (d’un altre bar, és evident) a refrescar-nos-en, per recordar gestes presents i futures.

És el que hi ha, ni més ni menys.

AMARCORD ( Jo me’n recordo)

El Drac Dani

J.M.Q.M.

Tinc una sensació indecent, un sentiment no desitjat, en que tot trobo fútil, per admetre una paraula que no significa res. Com podré contribuir a un futur millor amb la meva felicitat, si en aquest moment no he posseït ni un bri d’aler per conservar una vida que m’importava.

Nosaltres a hores d’ara ja tots sabem i admetem la futilitat del temps en base a la lentitud o a la velocitat dels sentiments, de la raó… de la vida.

Nosaltres sabem que no hi ha cap sistema que pugui aprofundir la eterna existència de la vida, però també sabem que podem reconstruir tot tipus de bocins de vida en records i esperances.

Nosaltres podem renunciar a la desil·lusió de la vida, però no podrem mai renunciar a la il·lusió de la vida, composta de moments que recordem i d’experiències oblidades. I no cercarem ni en el passat ni en el futur la flama de la vida que malgrat tot no desapareix.

Nosaltres continuarem conreant en el present el record constant dels nostres amics desapareguts, com en altres ocasions hem fet, però…

Nosaltres no deixarem de somiar, desperts o dormint, amb deliri o sense, i si demà pensem que no tenim cap futur, continuarem en el present, somrient i pensant en aquests i altres moments en que compartint-lo tot, ens hem sentit tots junts.
(En record de Daniel Bellido)

1-12-1946 – 12-8-2019

Fabrizio de André

La mort t’arribarà de cop,
tindrà els teus llavis i els teus ulls,
et cobrirà amb un vel blanc,
adormint-se al teu costat
en la ociositat, en el son, en la batalla.
vindrà sense avisar-te.
La mort ve sense fallar,
no sona ni la trompeta ni el tambor,
refrescarà les teves meravelloses extremitats,
la mort no et veurà la cara.
Tindrà els pits i els braços,
que van portar bé la teva vida.
Vas portar la camisa o el pèl,
i no va ser difícil sortir-ne,
Perquè l’amor era el teu amic…
Guerrer que vas ser.
——————————————————————————————–

EL DRAC DANI
Com un drac
que albira la terra,
ha gaudit
de la vida plena.
A Alemanya
Amb el fred aire,
i a Menorca,
amb l’aigua càlida.
Com “flor del paradís”
Del Poble-sec,
ha regat
el jardí de la passió,

amb l’amor
com a bandera,
ha lluitat
per no fer la guerra,
i per la pau
que ja gaudeix,
en el cel blau
de la Barceloneta.
Com un drac
que albira la terra.

Josep M. Nadal per l’estimat Dani. 2019