A les 8:30 d’aquest dissabte d’agost vam anar arribant esglaonadament al Coll d’Estenalles, després vam desfilar fins a un aparcament més petit, carretera avall, anomenat la Falconera. Aquest punt de partida va recollir un personal, com diria, un poc divers, perquè és clar no hi ha cap filtre, i s’inscriu qui vol, en fi que cadascú pensi el que vulgui: els socis masculins del Running van ser: Piquer, Quiles, Pep Padró, Pacheco, Hèctor, Segarra, David el casteller, Bofarull, Queralt, Nadal, Zambudio Sènior. Les sòcies femenines: Cèlia i Leo. I com acompanyants: Edith, Cristina i Zambudio Júnior. Com podeu observar, al personal no li falta delicte.
JOAN, LEO I PEP
La jornada va anar desenvolupant-se bé, amb tranquil·litat, el full de ruta del Piquer, era minuciós, detallista, ben elaborat, tant és així que passant pel Collet de la Sabatera, vint minuts més tard vam arribar a la Sesta Feréstega, lloc destinat a l’esmorzar reglamentari, un indret que convidava a fer la migdiada després de l’esmorzar, racó bellíssim i tranquil, on antigament els pastors i ramats descansaven a l’ombra. En aquest cas, el ramat érem nosaltres i el Pastor en Joan Piquer.
Un cop vam esmorzar, enfilem cap el punt més alt de l’excursió: el Pujol de la Mata 771 metres, crec que és un dels cims més bonics de la Serra de L’Obac, l’accés al cim és fàcil gràcies a un parell de passos equipats amb estreps metàl·lics. Després de fer el cim (opcional) visitàrem la seva base amb dues petites cavitats molt boniques, on alguns van penetrar per després sortir.
Quan vam acabar la visita teníem dues opcions per tornar, una per la Sesta Feréstega, on havíem esmorzat; ens haguessin calgut només uns 40 minuts fins als cotxes, però vam optar per la segona, i vam anar a visitar el roure del Parrac, roure de gran envergadura fins que un llamp el va afectar i del que actualment només en queda una part del seu tronc, i aquesta va ser la putada, ja que la tornada per aquest indret va ser molt més llarga, amb més d’1 hora i mitja i per tant més llarga. Alguns ho vam pagar amb la nostra resistència-sota mínims- oi que sí? Joan! Malgrat tot va pagar la pena veure els efectes de “mal rayo te parta”. De fet el roure del Parrac té un cert simbolisme amb molts de nosaltres.
OLYMPUS DIGITAL CAMERA
Tres escamats com el Roure del Parrac
Després d’unes dutxes bidoneres, tan necessàries com imprescindibles, vam dirigir-nos a Talamanca, on previ al dinar, en la mateixa terrassa del Restaurant Les Voltes, vam exprimir unes cerveses com si fossin regadores per els cossos deshidratats.
En el dinar al restaurant Les Voltes de Talamanca, érem 16 comensals; i va desenvolupar-se amb unes dificultats innecessàries des del principi, i no pas per les menges, que van ser molt bones, si més no per la persecució sistemàtica del responsable del restaurant en què ens acusava de fer massa soroll, cosa a la que no vam donar cap importància, ja que no fèiem cap bretolada, i simplement, potser era la sonoritat del local. Tot i així, va acabar amb una tercera acusació (la segona l’ometo) de vandalisme cap el nostre grup, amb una frase amb sentència del Tribunal Superior de Talamanca: “no tornin més”. Per no ser inexacte en les meves apreciacions no donaré gaires més detalls, però es pot preguntar a qualsevol dels comensals, podria ser que no tots tinguessin la mateixa opinió, però tot i això, dos companys van prendre part en una resposta contundent cap el amo, encarregat del Restaurant Les Voltes de Talamanca, o el que fos. Efectivament no crec que tornem més.
OLYMPUS DIGITAL CAMERA
Després del dinar, uns quants vam fer un tomb per la vila de Talamanca, rústica, històrica i amable, i com no podia ser d’una altra manera vam acabar en la terrassa (d’un altre bar, és evident) a refrescar-nos-en, per recordar gestes presents i futures.
És el que hi ha, ni més ni menys.
Som nosaltres ! 